L’habitatge és un problema extremadament complex, tothom n’és partícip en alguna mesura i els punts de vista són diversos.

Tots els factors que hi intervenen xoquen i interaccionen entre ells, el mercat laboral, la propietat del sòl, els costos de la construcció, l’urbanisme, l’eficàcia de la justícia... i no hi ha solucions màgiques per resoldre totes aquestes situacions.

Legislar de manera precipitada, amb un enfocament únicament orientat a interessos immediats i promocionals, ens condueix a l'aprovació de lleis mal fetes i amb data de caducitat. El proper partit polític tornarà a utilitzar estratègies de comunicació i ajustarà les lleis segons les circumstàncies del moment.

El resultat és inseguretat jurídica per a tothom i un escenari que canvia, però no millora.

Crec que cal aportar estabilitat i seguretat al mercat del lloguer, amb contractes de major durada, actualització de rendes més constant i, sobretot, proporcionar més recursos a la justícia. Els llogaters necessiten estabilitat per tal que el lloguer sigui una alternativa real a la tinença d’habitatge, tant en durada, com en renda. La nova llei apunta una mica en aquesta direcció, però no massa.

Paral·lelament, la propietat requereix que la possible conflictivitat en l'habitatge sigui resolta de manera àgil i amb seguretat per a totes les parts involucrades. Aportar confiança al procés no és un problema si el sistema de resolució de conflictes compta amb recursos suficients i funciona eficientment.

Quant a la divisió plantejada amb els grans tenidors, crec que no serà beneficiosa en zones com Igualada. Posar en el mateix sac algú que té 5 habitatges en lloguer, amb algú que té un fons d’inversió internacional amb milers d’habitatges, no és coherent. 

Els petits inversors locals tenen un paper molt important en la regeneració urbana, intervenint tant en pisos individuals, com en edificis complets. Per la seva estructura, són també molt susceptibles a la inestabilitat legislativa, i la incertesa, ben segur que aturarà o endarrerirà projectes.

Finalment, i per a mi el punt més rellevant de tot plegat, és que l'Administració ha d’incrementar significativament el parc públic d'habitatge en règim de lloguer. Ha de jugar un paper fonamental i no pot confiar-ho tot exclusivament al sector privat. Cal que aquest sigui un objectiu persistent i orientat cap al llarg termini, totalment contrari a la tendència actual.