Equiparació de la indemnització de treballadors temporals i fixos

La Sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), de data 14 de setembre de 2016, ha resolt la qüestió de prejudicialitat sobre la conformitat de la legislació espanyola en el tractament de la indemnització per l’extinció de contracte dels treballadors temporals i dels interins. La Sentència, en essència, defensa que la indemnització entre treballadors indefinits i temporals, i interins no pot ser diferent només per un motiu de temporalitat.

Resumim, a continuació, els fets que donen lloc al cas. La demandant havia prestat els seus serveis des de febrer de 2003 com a secretària en diverses subdireccions del Ministeri de Defensa, a través de diversos contractes d’interinitat. L’últim d’ells, celebrat, el 17 d’agost de 2005, i que és el que dóna lloc a la demanda, tenia per objecte substituir una alliberada sindical. Com a conseqüència de la reducció de les hores sindicals de l’alliberada, produïda pel Reial Decret-llei 20/2012, de 13 de juny, aquesta decideix reincorporar-se al seu lloc de treball, fet que determina que es comuniqui a la interina l’extinció del seu contracte.

Davant l’extinció, la interina presenta demanda davant el Jutjat Social núm. 1  de Madrid, on va impugnar, tant la legalitat del seu contracte, com les condiciones de la seva finalització. Desestimada la demanada, la treballadora va interposar recurs de suplicació davant el Tribunal Superior de Justícia de Madrid, al·legant que els seus contractes d’interinitat s’havien celebrat en frau de llei i que la seva relació laboral havia de convertir-se en indefinida, motiu pel qual la seva extinció havia de comportar el pagament d’una indemnització.

El Tribunal Superior de Justícia sostingué, en primer lloc, que la contractació de la treballadora mitjançant un contracte d’interinitat s’ajustava a les exigències legals, i que la finalització d’aquest contracte estava basada en una raó objectiva, preguntant-se,  a continuació, si la legislació comunitària dóna dret a la treballadora a rebre una indemnització, tenint en compte la diferència de tracte entre els treballadors temporals i indefinits.

La Sentència, dictada el dia 5 d’octubre pel TSJ de Madrid, ha resolt el cas reconeixent a la treballadora una indemnització de 20 dies per any treballat, en concloure que “no es pot discriminar a l’actora quant a la indemnització per l’extinció de la relació laboral, com a conseqüència del tipus de contracte subscrit, i, conseqüentment, té dret a igual indemnització que la que correspondria a un treballador fix comparable d’extingir-se el seu contracte per altra causa objectiva, essent en aquest cas evident la igualtat en els termes de comparació”.

En el marc legal espanyol actual, els treballadors indefinits, en finalitzar el seu contracte per decisions objectives o procedents, han de cobrar l’equivalent a un salari de 20 dies per any treballat, i els temporals de 12 dies per any treballat, o res si són interins. La decisió dels jutges europeus estableix que els treballadors interins tenen dret a percebre una compensació amb la rescissió del seu contracte, però l’argumentació del tribunal va més enllà i defensa que les indemnitzacions entre treballadors temporals i indefinits han de ser iguals, excepte que existeixin “raons objectives”, excloent d’aquestes últimes la durada o temporalitat del contracte de treball.

El Tribunal Superior de Justícia del País Basc ha dictat la primera sentència que iguala la indemnització per acomiadament de treballadors fixos i temporals. La Sala del Social del TSJPV ha elevat a 20 dies de salari per any de servei la indemnització per l’extinció d’un contracte de treball d’investigació d’una empleada de la Fundació Basca d’Innovació i Investigació Sanitària, malgrat que considera que aquesta relació laboral era de caràcter temporal.

El Tribunal entén “plenament aplicable” la doctrina de la Sentència del Tribunal europeu. En conseqüència, els magistrats revoquen la Sentencia del Jutjat Social núm. 2 de Bilbao, que establia una indemnització de 8 dies per any treballat, i es declara el dret de la demandant a una indemnització de 20 dies de salari per any de servei.

El debat se situa ara pel fet de si aquestes sentències, motivades per la intervenció del tribunal europeu, poden desencadenar situacions de conflictivitat laboral i d’inseguretat jurídica, i si aquest fet comportarà la simplificació de la modalitat contractual actual o un equilibri en les indemnitzacions, sigui a l’alça o a la baixa. Per tot plegat, caldrà veure la reacció dels Tribunals en els propers casos judicials per tenir més indicadors sobre quin impacte real acabarà tenint aquesta sentència.

Lluís Palomas

Àrea Jurídico-Laboral de Grup Carles